la meva excusa per tornar a… Perito Moreno

quan la meva germana gran va fer els 40 anys, va tenir la gran idea de portar-nos a Argentina a celebrar-ho. un parell de setmanes per anar a un dels grans somnis que tenia de petita. no sabria dir d’on em ve la fascinació per Argentina, només sé que està allà, que quan la meva germana hi havia d’anar per raons de feina, em feia una enveja molt gran (tot i saber que segurament no veia res del que jo voldria veure).

i és que quan era a El Calafate, no m’atrapava en veure que l’endemà hi aniria a veure el tant famós Perito Moreno. i, sí, em feia una mica de por que em decepcionés. una cosa de la que n’has sentit parlant tant, que et diuen que és tant tant impressionant; tens por que tinguis la expectativa massa alta i després no sigui tant. però no, només intuir-lo en la distància, ja vaig veure que me n’havia enamorat. i ja tenia clar que hi volia tornar, només em faltava la meva “excusa”.

i per casualitats, o no, de la vida, avui sóc jo la que fa anys. i avui és el dia que passa l’excusa per tornar que em vaig guardar: un dia volia viure un trencament del glaciar.

per a qui no sàpiga que és, adjunto un link on hi ha l’explicació de perquè passa aquest fenòmen: http://www.youtube.com/watch?v=6fgL8o9Gh54

i la notícia de la ruptura d’avui, quan aquesta ja era imminent:

http://www.clarin.com/sociedad/Perito-Moreno-cayo-madrugada_0_657534443.html

i per últim, un petit consell de menjar a El Calafate: La Lechuza, on recordo menjar-hi molt bé i a bon preu. el poble no és massa gran i quasi tot es concentra en un carrer principal, per tant no ha de ser difícil de trobar. i acabo amb algunes imatges més de quan hi vaig anar:

This slideshow requires JavaScript.

Advertisements

i va de persones que es queixen

anant, voltant, et trobes gent, persones que mentre volten es queixen. “quina llàstima que això està tancat”, “quina decepció veure tal cosa amb boira, amb la gran impressió que seria si fes sol”, “ostres, ja no tenim temps d’entrar allà”, “hem fet tard”. m’he fet un fart de sentir frases com aquestes, arreu.

jo sé que tinc una gran tendència a queixar-me, qualsevol que em conegui ho sabrà, però no sé perquè, quan vaig m’adapto. sí, segurament seria millor veure-ho sense boira, però pitjor seria no tenir la gran oportunitat d’esser-hi, de viure-ho. per què malcarar-te i amargar-te tota l’experiència lamentant-te per una cosa que no pots controlar?

que sí, que quan marxo em documento molt, potser massa, que sé perfectament el que veuré: com és i que és. però això no em treu que quan ho VISC, no deixi de sorprendre’m. perquè quan marxo, ho faig amb il·lusió per viure noves experiències, per veure coses que mai he vist i si aquell dia ha decidit ser plujós, trec el paraigua i a córrer.

i si resulta que aquella cosa que et mories per veure, te la trobes amb una bastida o tancada per obres o no tens temps d’anar-hi perquè es desvia massa del teu itinerari, doncs no passa res, es converteix en una “excusa per tornar”. encara que no facin falta, que per tornar a un lloc només fa falta proposar-s’ho, jo les acumulo. tinc la meva llista mental d’excuses per tornar a moltíssims llocs, encara que la majoria no les podré complir, estan allà i qui sap, potser algun dia les apuntaré, perquè siguin la meva ruta de destí.