Abu Simbel: el temple que van desmuntar i reconstruir.

Egipte va ser un d’aquells viatges que et prepares poc: no n’havia llegit quasi res perquè ho teníem mig organitzat, n’havia llegit menys perquè era un dels viatges organitzats des de la facultat per la “setmana de viatges” i sabia que em deixaria portar, i, no sé perquè, no era un dels viatges de la meva llista de somnis i he de reconèixer que no era un viatge que em fes especial il·lusió. No és que no volgués anar-hi, no em malinterpreteu, però jo sempre he tirat més a països nòrdics, qualsevol que em conegui ho sap… ben diferent anar al desert, a un lloc càlid. La qüestió és que una té grans somnis, petits desitjos, … i després hi ha petites grans sorpreses, tresors inesperats.

El que vinc a dir: quan menys esperes d’una cosa, més possibilitats tens d’endur-te’n una grata sorpresa.

I aquest va ser el cas.

Després del caos aeri per arribar a Aswan i arribar a les tantes de la nit, sabíem que l’endemà matinaríem per recórrer els quasi 300km direcció sud cap a Abu Simbel. I la son de marxar a les 3, la meva impossibilitat de dormir en autobusos, la continua visió del desert a la nit et feien pensar “realment ha de valdre molt la pena”. I no va decepcionar.

El clarejar del sol en una carretera solitària enmig del desert ja va ser la primera gran sorpresa.

   

I ja arribar als temples, perquè sí, són dos. Amb la llum rasant de les primeres hores del matí, amb la lluna encara present al cel. I et diuen que aquells temples els va fer construir Ramses II per celebrar una victòria prop del 1200aC (i sí que en fa d’anys!). I què hi feien els egipcis allà baix? Enmig del no-res… I et diuen que els van fer en vint anys, excavant la roca i no pots estar d’impressionar-te per les meravelles que podien fer fa més de 3000 anys, que es diuen ràpid.

I el temps passà i la gent s’oblidà que hi havia un temple, vora el riu, perdut enmig del desert. I per allà al segle XIV apareixerien els primers arqueòlegs, segurament més interessats en l’or i riqueses que s’amagava dins d’aquets temples que en el descobriment en si. Que el temple ja estava mig enterrat per la sorra, van aconseguir entrar i, sí, van saquejar tot el temple i allà el deixaren.

Fins que pels anys 50, va sorgir la necessitat de fer una gran presa a Egipte, per controlar les pujades del Nil i evitar inundacions, per fer energia, … però això suposava que molts temples a la vora del riu quedarien sota l’aigua, tal com passà amb molts poblets en crear pantans aquí. I s’inicià una campanya per salvar els més importants, entre els quals trobem els d’Abu Simbel.

I aquí ve l’impressionant reconstrucció dels temples excavats en la roca. Es van desmuntar a peces i es van tornar a construir uns metres més amunt, on l’aigua no hi pogués arribar. (pels interessats: http://www.youtube.com/watch?v=dS3N80TmynQ , http://www.international.icomos.org/monumentum/vol17/vol17_2.pdf i http://www.youtube.com/watch?v=HCDQikYVnCA&feature=player_detailpage#t=46s

I allà estan ara mantenint la seva orientació original, perquè resulta que dos dies l’any: 21 d’octubre i 21 de febrer, els raigs del Sol entren dins  del santuari del temple major, fins al fons del temple i il·luminant la cara dels déus que estaven allà.

I allà és on ara els pots veure: el gran temple de Ramsés II i el temple menor dedicat a la seva esposa preferida, Nefertari.

This slideshow requires JavaScript.

la meva excusa per tornar a… Perito Moreno

quan la meva germana gran va fer els 40 anys, va tenir la gran idea de portar-nos a Argentina a celebrar-ho. un parell de setmanes per anar a un dels grans somnis que tenia de petita. no sabria dir d’on em ve la fascinació per Argentina, només sé que està allà, que quan la meva germana hi havia d’anar per raons de feina, em feia una enveja molt gran (tot i saber que segurament no veia res del que jo voldria veure).

i és que quan era a El Calafate, no m’atrapava en veure que l’endemà hi aniria a veure el tant famós Perito Moreno. i, sí, em feia una mica de por que em decepcionés. una cosa de la que n’has sentit parlant tant, que et diuen que és tant tant impressionant; tens por que tinguis la expectativa massa alta i després no sigui tant. però no, només intuir-lo en la distància, ja vaig veure que me n’havia enamorat. i ja tenia clar que hi volia tornar, només em faltava la meva “excusa”.

i per casualitats, o no, de la vida, avui sóc jo la que fa anys. i avui és el dia que passa l’excusa per tornar que em vaig guardar: un dia volia viure un trencament del glaciar.

per a qui no sàpiga que és, adjunto un link on hi ha l’explicació de perquè passa aquest fenòmen: http://www.youtube.com/watch?v=6fgL8o9Gh54

i la notícia de la ruptura d’avui, quan aquesta ja era imminent:

http://www.clarin.com/sociedad/Perito-Moreno-cayo-madrugada_0_657534443.html

i per últim, un petit consell de menjar a El Calafate: La Lechuza, on recordo menjar-hi molt bé i a bon preu. el poble no és massa gran i quasi tot es concentra en un carrer principal, per tant no ha de ser difícil de trobar. i acabo amb algunes imatges més de quan hi vaig anar:

This slideshow requires JavaScript.

i va de persones que es queixen

anant, voltant, et trobes gent, persones que mentre volten es queixen. “quina llàstima que això està tancat”, “quina decepció veure tal cosa amb boira, amb la gran impressió que seria si fes sol”, “ostres, ja no tenim temps d’entrar allà”, “hem fet tard”. m’he fet un fart de sentir frases com aquestes, arreu.

jo sé que tinc una gran tendència a queixar-me, qualsevol que em conegui ho sabrà, però no sé perquè, quan vaig m’adapto. sí, segurament seria millor veure-ho sense boira, però pitjor seria no tenir la gran oportunitat d’esser-hi, de viure-ho. per què malcarar-te i amargar-te tota l’experiència lamentant-te per una cosa que no pots controlar?

que sí, que quan marxo em documento molt, potser massa, que sé perfectament el que veuré: com és i que és. però això no em treu que quan ho VISC, no deixi de sorprendre’m. perquè quan marxo, ho faig amb il·lusió per viure noves experiències, per veure coses que mai he vist i si aquell dia ha decidit ser plujós, trec el paraigua i a córrer.

i si resulta que aquella cosa que et mories per veure, te la trobes amb una bastida o tancada per obres o no tens temps d’anar-hi perquè es desvia massa del teu itinerari, doncs no passa res, es converteix en una “excusa per tornar”. encara que no facin falta, que per tornar a un lloc només fa falta proposar-s’ho, jo les acumulo. tinc la meva llista mental d’excuses per tornar a moltíssims llocs, encara que la majoria no les podré complir, estan allà i qui sap, potser algun dia les apuntaré, perquè siguin la meva ruta de destí.