i va de persones que es queixen

anant, voltant, et trobes gent, persones que mentre volten es queixen. “quina llàstima que això està tancat”, “quina decepció veure tal cosa amb boira, amb la gran impressió que seria si fes sol”, “ostres, ja no tenim temps d’entrar allà”, “hem fet tard”. m’he fet un fart de sentir frases com aquestes, arreu.

jo sé que tinc una gran tendència a queixar-me, qualsevol que em conegui ho sabrà, però no sé perquè, quan vaig m’adapto. sí, segurament seria millor veure-ho sense boira, però pitjor seria no tenir la gran oportunitat d’esser-hi, de viure-ho. per què malcarar-te i amargar-te tota l’experiència lamentant-te per una cosa que no pots controlar?

que sí, que quan marxo em documento molt, potser massa, que sé perfectament el que veuré: com és i que és. però això no em treu que quan ho VISC, no deixi de sorprendre’m. perquè quan marxo, ho faig amb il·lusió per viure noves experiències, per veure coses que mai he vist i si aquell dia ha decidit ser plujós, trec el paraigua i a córrer.

i si resulta que aquella cosa que et mories per veure, te la trobes amb una bastida o tancada per obres o no tens temps d’anar-hi perquè es desvia massa del teu itinerari, doncs no passa res, es converteix en una “excusa per tornar”. encara que no facin falta, que per tornar a un lloc només fa falta proposar-s’ho, jo les acumulo. tinc la meva llista mental d’excuses per tornar a moltíssims llocs, encara que la majoria no les podré complir, estan allà i qui sap, potser algun dia les apuntaré, perquè siguin la meva ruta de destí.

avui aniria a… veure una Aurora

tothom que em conegui un xic sap que tinc una obsessió amb les aurores.

no sé d’on em ve ni el perquè, però tenen una cosa que em fascinen. que el simple sol, la seva energia i la nostra atmosfera puguin crear això, no deixa de tenir un punt màgic.

per això sé que algun dia veure en viu una aurora, i excloc les australs perquè per qüestions de latitud és molt complicat, però ja m’agradaria ja, anar a Nova Zelanda i viure una aurora austral! però tot i somniar, hi ha somnis més complicats de realitzar que d’altres.

així que em conformaria amb una aurora borealis. i només per això: algun dia aniré a Islàndia, Finlàndia o Noruega, ben al nord i a ple hivern amb l’esperança que els astres es conjurin i la màgia succeixi

This slideshow requires JavaScript.

imatges extretes de: http://earthobservatory.nasa.gov (molt aconsellable anar seguint la Image of the Day) i  http://www.arcticphoto.no de Bjørn Jørgensen (una de les pàgines de fotografies que m’agrada mirar de tant en tant per somniar)

i va de primeres vegades

sempre recordes amb una certa idealització les primeres vegades. la desconeixença, la il·lusió per la novetat, el factor sorpresa hi fan molt. Però no deixa de ser especial: és el primer cop (de molts).

m’he de remuntar molt en el temps i realment no recordo massa bé com anava tot plegat, per no dir que només tinc algun que altre flaix i ben pocs records de moments. però el cas és que la meva primera vegada va ser París ara fa 16 anys, quan la Unió Europea no era tal i anar a França encara era anar “a l’estranger”.

veure allò que has vist en fotos mil i una vegades, i veure que en realitat “no és tant gran”. passejar-te pel teu primer gran museu i que et sorprengui que hi pugui haver tal quantitat d’obres d’art en un sol lloc!

planejar el dia a dia: avui toca això, demà veurem allò. tot i que em sembla que ben poc devia fer jo a part de contemplar i sorprendre’m.

el primer vol d’avió: anar fins a Perpinyà per agafar-lo, que volar era car i així sortia molt baratet perquè era vol intern. descobrir que realment el mite dels menús dels vols era cert i ser novella en el ritual dels aeroports, que amb el temps et sorprens de l’automatisme amb que ho fas.

plasmar aquelles vistes, aquells moments que voldràs recordar, en una primera càmera de carret i el neguit del “com sortiran?”. veure-les ara i sorprendre’t que potser tampoc estaven tant malament per ser les primeres.

un petit menjador d’hotel soterrat, on es sentia el rum-rum del metro a través de les parets i on et sorprens que l’altra taula on hi ha gent, siguin catalans.

i per menjar? pel que m’han dit, per aquella època era una mica tiquis-miquis amb el menjar i es veu que dia sí, dia també, només volia menjar pizzes; quina creu que devia ser marxar una setmana i doblar-te als capricis de la germana petita i mimada. com em faltava per aprendre a gaudir del menjar, a aprofitar l’oportunitat d’estar fora de casa per endinsar-me en les mil-i-una delícies del menjar de l’altre lloc. tot i que em sembla que la primera vegada també inclou el primer bufet d’esmorzars i les primeres gofres.

i amb l’excusa que la nena era petita, portem-la a Eurodisney (o ja era Disneyland?) que així s’ho passarà bé després de veure tantes pedres i tant caminar per veure quatre esglésies.

i se’t fa curt…

no te n’adones i ja ho tens: un nou vici. t’entra dins endins sense que te n’adonis i et crea la “necessitat” de descobrir més i més. perquè mai podré agrair prou la gran sort que he tingut, d’anar amunt i avall.

i amb el temps, t’expliquen anècdotes que ni sabies. que resulta que en l’època sense targetes de crèdit i del no-euro, es van apurar tant els francs que no arribaven per anar a l’aeroport i quasi ens quedem allà.

perquè el viatge no s’acaba quan tornes, tot i les meves minses memòries, sempre hi puc tornar, sempre m’hi poden fer tornar.

….

sempre havia tingut en ment fer alguna cosa així.

 

un blog, els meus viatges, …

com a pistes, com a records, moments que vaig gaudir i m’agradaria compartir.

 

i aquest serà un primer petit experiment, perquè…

 

…mai m’he sentit còmode parlant de mi, sempre he trobat complicat saber-me explicar, dir el que penso.

noto com si els meus pensaments corréssin massa i mai els pogués atrapar i plasmar-los.

 

ho provarem, i ja veurem on anirem a parar